Esquerra Unida diu "No a la Guerra"
tampoc a Líbia
Esquerra Unida vol fer pública la seva postura de rebuig frontal a la intervenció militar de Líbia en la qual s'ha embarcat el govern del PSOE, amb el suport entusiasta del PP, i amb l'única oposició en seu parlamentària d'Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Galeg.
Encara que s'hagi cobert amb una pell de be de legalitat la "Coalició de París" és immoral i il·legítima, i s'equipara a aquella "Coalició de les Açores" de funest record.
És evident, però volem destacar que les causes d'aquesta intervenció militar no són els drets humans ni la democràcia a Líbia, qüestions que gens preocupaven als partits de torn fins a ahir i que segueixen sense importar-los en la resta del món.
Per contra les raons de la intervenció són els interessos: interessos geoestratègics, econòmics, energètics i polítics.
Aquí no s'està aplicant la doctrina de la "obligació de protegir", sinó més aviat la més antiga i consolidada del "pati posterior". Les propostes d'embargament d'armes i sancions polítiques i diplomàtiques a Israel, Aràbia Saudita o el Marroc fins que respectin els drets humans troben la ferma oposició d’aquells que avui recolzen la intervenció a Líbia.
La guerra a Líbia provocarà més sofriment, més refugiats dins i fora de Líbia i més enfrontaments. Enverinarà la situació i dificultarà la solució del conflicte. Sobre això ja tenim sobrada experiència d'altres intervencions recents, l'Iraq i Afganistan per citar-ne dues.
Encara que s'hagi cobert amb una pell de be de legalitat la "Coalició de París" és immoral i il·legítima, i s'equipara a aquella "Coalició de les Açores" de funest record.
És evident, però volem destacar que les causes d'aquesta intervenció militar no són els drets humans ni la democràcia a Líbia, qüestions que gens preocupaven als partits de torn fins a ahir i que segueixen sense importar-los en la resta del món.
Per contra les raons de la intervenció són els interessos: interessos geoestratègics, econòmics, energètics i polítics.
Aquí no s'està aplicant la doctrina de la "obligació de protegir", sinó més aviat la més antiga i consolidada del "pati posterior". Les propostes d'embargament d'armes i sancions polítiques i diplomàtiques a Israel, Aràbia Saudita o el Marroc fins que respectin els drets humans troben la ferma oposició d’aquells que avui recolzen la intervenció a Líbia.
La guerra a Líbia provocarà més sofriment, més refugiats dins i fora de Líbia i més enfrontaments. Enverinarà la situació i dificultarà la solució del conflicte. Sobre això ja tenim sobrada experiència d'altres intervencions recents, l'Iraq i Afganistan per citar-ne dues.
Per lluitar a favor de la democràcia en el nord d'Àfrica la guerra és el pitjor mètode. Els bombardejos, lluny d'alimentar l'esperançadora ona de revoltes democràtiques del món àrab que ja ha enderrocat a dues titelles d'occident suposaran un gran fre ja que des d'ara existirà el dubte sobre que interessos defensa realment, si els de els pobles oprimits per les dictadures o les de les potències occidentals.
Ara mateix hi ha al món 32 conflictes similars al de Líbia. En desenes de llocs un govern despòtic sotmet i extermina, ja sigui un poble, una tribu o al que pensa de forma diferent.
No pot ser la guerra la forma per acabar amb aquestes situacions. Seria demencial perquè ens portaria a un conflicte mundial permanent. Ni el bombardeig de Rabat o el de Tel Aviv solucionarien les ocupacions del Sàhara o Palestina. La guerra no és el camí.
Tampoc és cert que no hi hagi alternatives, i és una deformació interessada insinuar que els que ens oposem a la bogeria bèl·lica proposem creuar-se de braços. No tenim receptes màgiques ni bolles de vidre, però encara així la fi no justifica els mitjans i rares vegades els piròmans apaguen els incendis.
A més, és especialment repugnant que els qui vetllada o obertament acusen al moviment pacifista i de solidaritat internacional, del que IU se sent partícep, de mirar cap a un altre costat o fins i tot de recolzar al dictador libi siguin els que enterren la justícia universal; segueixen amb la venda d'armes a països més que dubtosos quant a drets humans; reconeixen que “és més el que ens uneix que el que ens separa” de dictadors, i en el cas concret de Líbia fins a ahir es passejaven (literalment) de la mà de Gadafi i li complimentàven amb els majors honors.
Les hemeroteques desborden exemples, però per posar només dos:
Gadafi té les claus de la ciutat de Madrid des de 2007, lliurades en acte solemne per l'alcalde Alberto Ruiz Gallardón, amb la complicitat del PSOE a la capital i l'única oposició d'Esquerra Unida, que es va negar a assistir a l'acte.
Des que en 2007 José Luis Rodríguez Zapatero i José Bono visitessin Líbia s'ha incrementat en un 7700% la venda d'armes a Gadafi fins als 1.500 milions d'euros.
Hi ha alternatives. En el cas de Sud-àfrica no va haver-hi bombardejos i el règim del Aparheid va passar als llibres d'Història i va ser substituït per una democràcia avui consolidada.
El que ha de fer la comunitat internacional és utilitzar al màxim els mitjans civils dels quals disposa: bloquejar els comptes dels tirans, sotmetre'ls a embargaments efectius d'armes perquè no tinguin mitjà de reprimir als seus pobles i prendre mesures per aïllar políticament a aquests règims. Aquestes mesures van tenir èxit en el cas de Sud-àfrica, han tingut també èxit en altres països i no tenen per què dificultar les coses en el cas de Líbia.
Ara mateix hi ha al món 32 conflictes similars al de Líbia. En desenes de llocs un govern despòtic sotmet i extermina, ja sigui un poble, una tribu o al que pensa de forma diferent.
No pot ser la guerra la forma per acabar amb aquestes situacions. Seria demencial perquè ens portaria a un conflicte mundial permanent. Ni el bombardeig de Rabat o el de Tel Aviv solucionarien les ocupacions del Sàhara o Palestina. La guerra no és el camí.
Tampoc és cert que no hi hagi alternatives, i és una deformació interessada insinuar que els que ens oposem a la bogeria bèl·lica proposem creuar-se de braços. No tenim receptes màgiques ni bolles de vidre, però encara així la fi no justifica els mitjans i rares vegades els piròmans apaguen els incendis.
A més, és especialment repugnant que els qui vetllada o obertament acusen al moviment pacifista i de solidaritat internacional, del que IU se sent partícep, de mirar cap a un altre costat o fins i tot de recolzar al dictador libi siguin els que enterren la justícia universal; segueixen amb la venda d'armes a països més que dubtosos quant a drets humans; reconeixen que “és més el que ens uneix que el que ens separa” de dictadors, i en el cas concret de Líbia fins a ahir es passejaven (literalment) de la mà de Gadafi i li complimentàven amb els majors honors.
Les hemeroteques desborden exemples, però per posar només dos:
Gadafi té les claus de la ciutat de Madrid des de 2007, lliurades en acte solemne per l'alcalde Alberto Ruiz Gallardón, amb la complicitat del PSOE a la capital i l'única oposició d'Esquerra Unida, que es va negar a assistir a l'acte.
Des que en 2007 José Luis Rodríguez Zapatero i José Bono visitessin Líbia s'ha incrementat en un 7700% la venda d'armes a Gadafi fins als 1.500 milions d'euros.
Hi ha alternatives. En el cas de Sud-àfrica no va haver-hi bombardejos i el règim del Aparheid va passar als llibres d'Història i va ser substituït per una democràcia avui consolidada.
El que ha de fer la comunitat internacional és utilitzar al màxim els mitjans civils dels quals disposa: bloquejar els comptes dels tirans, sotmetre'ls a embargaments efectius d'armes perquè no tinguin mitjà de reprimir als seus pobles i prendre mesures per aïllar políticament a aquests règims. Aquestes mesures van tenir èxit en el cas de Sud-àfrica, han tingut també èxit en altres països i no tenen per què dificultar les coses en el cas de Líbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada