'Nuestras Manos' Vídeo Electoral IU Federal

tenemos las manos vacías...pero las manos son nuestras

dijous, 24 de març de 2011

CONCENTRACIÓ URGENT DV25-03-11,PÇA ESPANYA,19H NO MÉS SANG PER PETROLI,NO A LA GUERRA TAMPOC A LÍBIA!

Esquerra Unida diu "No a la Guerra"
tampoc a Líbia

Esquerra Unida vol fer pública la seva postura de rebuig frontal a la intervenció militar de Líbia en la qual s'ha embarcat el govern del PSOE, amb el suport entusiasta del PP, i amb l'única oposició en seu parlamentària d'Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Galeg.               

Encara que s'hagi cobert amb una pell de be de legalitat la "Coalició de París" és immoral i il·legítima, i s'equipara a aquella "Coalició de les Açores" de funest record. 

És evident, però volem destacar que les causes d'aquesta intervenció militar no són els drets humans ni la democràcia a Líbia, qüestions que gens preocupaven als partits de torn fins a ahir i que segueixen sense importar-los en la resta del món.              

Per contra les raons de la intervenció són els interessos: interessos geoestratègics, econòmics, energètics i polítics.

Aquí no s'està aplicant la doctrina de la "obligació de protegir", sinó més aviat la més antiga i consolidada del "pati posterior". Les propostes d'embargament d'armes i sancions polítiques i diplomàtiques a Israel, Aràbia Saudita o el Marroc fins que respectin els drets humans troben la ferma oposició d’aquells que avui recolzen la intervenció a Líbia.      

La guerra a Líbia provocarà més sofriment, més refugiats dins i fora de Líbia i més enfrontaments. Enverinarà la situació i dificultarà la solució del conflicte. Sobre això ja tenim sobrada experiència d'altres intervencions recents, l'Iraq i Afganistan per citar-ne dues.               

Per lluitar a favor de la democràcia en el nord d'Àfrica la guerra és el pitjor mètode. Els bombardejos, lluny d'alimentar l'esperançadora ona de revoltes democràtiques del món àrab que ja ha enderrocat a dues titelles d'occident suposaran un gran fre ja que des d'ara existirà el dubte sobre que interessos defensa realment, si els de els pobles oprimits per les dictadures o les de les potències occidentals.    

Ara mateix hi ha al món 32 conflictes similars al de Líbia. En desenes de llocs un govern despòtic sotmet i extermina, ja sigui un poble, una tribu o al que pensa de forma diferent.

No pot ser la guerra la forma per acabar amb aquestes situacions. Seria demencial perquè ens portaria a un conflicte mundial permanent. Ni el bombardeig de Rabat o el de Tel Aviv solucionarien les ocupacions del Sàhara o Palestina. La guerra no és el camí.               

Tampoc és cert que no hi hagi alternatives, i és una deformació interessada insinuar que els que ens oposem a la bogeria bèl·lica proposem creuar-se de braços. No tenim receptes màgiques ni bolles de vidre, però encara així la fi no justifica els mitjans i rares vegades els piròmans apaguen els incendis.           

A més, és especialment repugnant que els qui vetllada o obertament acusen al moviment pacifista i de solidaritat internacional, del que IU se sent partícep, de mirar cap a un altre costat o fins i tot de recolzar al dictador libi siguin els que enterren la justícia universal; segueixen amb la venda d'armes a països més que dubtosos quant a drets humans; reconeixen que “és més el que ens uneix que el que ens separa” de dictadors, i en el cas concret de Líbia fins a ahir es passejaven (literalment) de la mà de Gadafi i li complimentàven amb els majors honors. 

Les hemeroteques desborden exemples, però per posar només dos:            

Gadafi té les claus de la ciutat de Madrid des de 2007, lliurades en acte solemne per l'alcalde Alberto Ruiz Gallardón, amb la complicitat del PSOE a la capital i l'única oposició d'Esquerra Unida, que es va negar a assistir a l'acte.            

Des que en 2007 José Luis Rodríguez Zapatero i José Bono visitessin Líbia s'ha incrementat en un 7700% la venda d'armes a Gadafi fins als 1.500 milions d'euros.      

Hi ha alternatives. En el cas de Sud-àfrica no va haver-hi bombardejos i el règim del Aparheid va passar als llibres d'Història i va ser substituït per una democràcia avui consolidada.   

El que ha de fer la comunitat internacional és utilitzar al màxim els mitjans civils dels quals disposa: bloquejar els comptes dels tirans, sotmetre'ls a embargaments efectius d'armes perquè no tinguin mitjà de reprimir als seus pobles i prendre mesures per aïllar políticament a aquests règims. Aquestes mesures van tenir èxit en el cas de Sud-àfrica, han tingut també èxit en altres països i no tenen per què dificultar les coses en el cas de Líbia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada